Mark Pullinger, 8 d’agost de 2023
El director català Jordi Savall fa gala d’una gentil presència a l’escenari. A 82 anys, es mou gràcilment, entrant a la Großer Saal de la Stiftung Mozarteum amb una tímida inclinació de cap vers el públic, abans de besar la mà de Lina Tur Bonet, concertino de Le Concert des Nations. L’estil de direcció de Savall no és gens pretensiós, tot traçant moviments elegants amb la batuta i sense acaparar mai l’atenció. Tot i així, el resultat és el Beethoven amb instruments d’època més fogós que he sentit des que Teodor Currentzis va dur musicAeterna a The Proms el 2018. Es dona la coincidència que el propi Currentzis també dirigeix el mateix vespre a Salzburg: són aquestes les decisions importunes que cal prendre al Festival.
Quan va ser l’última vegada que vau sentir tocar l’Eroica a la primera meitat d’un concert? Aquesta obra mestra revolucionària va alliberar la simfonia del segle XVIII. Una lluita èpica i una marxa fúnebre tràgica són superades en un final joiós, amb una coda triomfal que presagia una segura ovació en acabar el concert. Segons la nostra base de dades, l’Eroica només ha figurat al primer lloc del programa a dos concerts a les dues últimes temporades, un dels quals ha sigut el dels protagonistes d’aquest vespre.
Malgrat la sobrietat del gest de Savall, la salva de timbals (Riccardo Balbinutti) crida tothom a capítol per a una interpretació enèrgica i impetuosa. Les cordes –tan sols 32 instruments– mosseguen amb so tendinós i mastegat, amb Tur gairebé fora del seu seient, a voltes girada per esperonar els seus violins. En aquest conjunt força jove, la tofa de cabell gris del flautista Marc Hantaï apareix com a excepció entre els vents de fusta, asseguts en una sola fila davant els metalls i els timbals.
L’oboè de Paolo Grazzi emet un plany lamentós a la Marcia funebre, moviment que creix fins a desfermar-se en una ira ferotge, abans del bullici del scherzo i un trio on les tres trompes ronquen pesades. Les variacions de Prometeu al final suren lleugeres –en una increïble articulació de les flautes– i l’enjogassament fins a la línia final és exuberant. No ha sigut una interpretació perfecta –no totes les trompes afinen cada nota i hi ha alguns moments malgirbats del conjunt– però és Beethoven tocat amb fogositat i geni, mereixedor d’una ovació dempeus… Però tot just hem arribat a l’intermedi.
Com es podria superar l’Eroica? Amb la Cinquena Simfonia, és clar, i el seu motiu del destí picat a base de martellejos punyents. Hi ha moments més suaus dins el primer moviment asprós, sobretot en l’expressió lírica del breu soliloqui de l’oboè, però en conjunt, la peça es presenta animada i cantelluda. Les trompes rasquen al scherzo, mentre el pernejar atlètic dels quatre contrabaixos dibuixa uns amples somriures i sacseja els faristols posteriors dels segons violins directament situats davant seu.
Savall, amb posat aparentment impertèrrit, introdueix un moment teatral al final, posant dempeus les trompetes i els trombons per a les seves proclamacions triomfals. Aquest moviment també testimonia l’arribada tardana dels integrants extrems dels vents de fusta: un obús de contrafagot que recorre a la seva adusta línia de baix i el piccolo punyent, tocat per l’integrant més gran de la secció. La interpretació ha sigut palpitant i el sentit d’exultació encomanadís. Cal viure per assistir a concerts com aquest.
Compartir