Per Heidemarie Klabacher. Dreh Punkt Kultur
Cintes d’energia vibrants. Colors psicodèlics. Llamps que esclaten. Boires galàctiques que s’encrespen. Una policromia negra agita les pors més íntimes… Els apocalíptics de la gran pantalla hollywoodiana necessiten dues hores per això. Joseph Haydn i Jordi Savall a la Felsenreitschule tan sols dos minuts.
Balenes i cucs fan valer tot el seu pes. Ocells dibuixen filigranes delicades al cel. La formosa parella també ja és aquí i fa tant com pot la gara-gara al seu creador. Tot en ordre al paradís.
Jordi Savall i els seus conjunts La Capella Nacional de Catalunya i Le Concert des Nations interpreten La Creació de Haydn; aquesta vegada, “un nou món” no sorgeix de la paraula de Déu, sinó de la batuta del director. La representació del caos a l’inici de l’oratori de 1798 constitueix en si mateix un quadre sonor revolucionari, per enveja dels espectralistes dels segles XX i XXI. Jordi Savall i els seus abdueixen el públic de la sala de concerts al cinema en qüestió de segons. Preàmbul d’un Roland Emmerich en què la pel·lícula comença per la fi del món. Unes cintes d’energia reposades i al mateix temps inquietantment vibrants, on tot són llamps i esclats. Boires galàctiques la policromia negra de les quals agita les pors més íntimes…
Aquests dos minuts haurien passat per si sols com a experiència concertística de ple dret. És clar que La Creació Hob. XXI:2 s’executa finalment segons el pla general traçat per Déu i Joseph Haydn. Marcada per innombrables detalls plàstics que retronen (subcontrafagot), trinen (flauta travessera) o perlegen (fortepiano) gairebé de passada a partir de l’orquestra, per fondre’s de nou amb el col·lectiu amb la mateixa gracilitat. Determinats números, que hom sol recordar més gràcils o sostinguts, són entomats per Jordi Savall amb força celeritat, per exemple l’ària de Gabriel Nun beut die Flur, el recitatiu d’Uriel abans de la creació de l’home o el duet de lloança d’Adam i Eva a la tercera part. Fet i fet, resulta fascinant d’experimentar com Jordi Savall accelera una vegada i altra el ritme sense decaure en l’inorgànic o la precipitació. Per la seva banda, la regulació de la potència i del tempo als cors de lloança resulta directament virtuosa.
El cor de cambra La Capella Nacional de Catalunya és sublim. En la sonoritat. Intens en presència al pianissimo, delicat al fortissimo (amb “només” cinc cantants per veu). En l’audibilitat. I en el tractament i la intel·ligibilitat del text.
En canvi, els vocalistes solistes no assoleixen el mateix nivell. Les vocals massa curtes de la soprano Giulia Bolcato donant veu a Gabriel converteixen els molts “Lob” (lloança, amb vocal llarga) en tot de “lopps” (amb vocal curta) enervants, cosa que ni la sonoritat vocal radiant, suau i àgil fins a les coloratures és capaç d’ocultar. El mateix es pot dir de l’elegant veu tenor de Mingjie Lei en el paper d’Uriel. La soprano Flore van Meerssche com a Eva “desitjosa i submisa” –sí, ja ho sabem– canta els textos enrevessats amb mestratge tècnic i grandesa sonora. El mateix mestratge que, amb so clar fins i tot en el profund, presenta Matthias Winckhler com a Rafael i Adam. Els conjunts vocals, on la comprensió del text individual es perd una xic per naturalesa, llueixen amb tota majestuositat i esplendor.
Tot en ordre al paradís? “No desitjar més que allò que teniu, no saber més que allò que us pertoca”, avisa l’àngel Adam i Eva al final. L’advertiment no ha servit de res. Avui i allà fora, aquesta terra s’està cremant. La Creació de Haydn és una denúncia altament política de màxima actualitat.
Compartir