Brahms, Cant del destí & Un Rèquiem Alemany
La mort ha sigut sempre –i així ho seguirà sent– un dels grans temes de l’art en general i de la música en particular. Mentre els humans siguem humans, ens continuarà preocupant el dolor que ens deixa aquest buit definitiu i, quan allò tangible ja no ens basti, buscarem un consol que ens abraci en allò inefable. Hi reflexionarem incansablement quan ens toqui de prop i ens sentim indefensos: quan arribi a les persones que estimem o quan sentim que se’ns acosta innegociable. Això és així per a tots, i també ho va ser per a Johannes Brahms, que va començar a compondre Un Rèquiem Alemany després de la mort del seu amic i protector Robert Schumann i el va acabar l’any 1868, després de la mort de la seva mare.
La gestació d’aquesta partitura, per tant, comença set anys enrere; l’abandonà intermitentment i finalment la reprengué per erigir-la com una de les obres per a difunts més singulars de la nostra tradició. I és que, tot i que el títol sembla indicar que es tracta d’una missa, la selecció que l’autor fa dels textos respon més aviat a una qüestió espiritual que traspassa els límits de la litúrgia. Profund coneixedor de la Bíblia luterana, escull els versicles apòcrifs i de l’Antic i del Nou Testament en la traducció alemanya que li permeten donar un sentit filosòfic a l’obra, emfatitzant l’esperança en la resurrecció, evitant tota referència al cristianisme i ometent la por al dia del Judici Final.
Dividida en set parts, les primeres són de tarannà ombrívol i dramàtic, corresponents al patiment terrenal; la central és el nucli emotiu, serè i d’una gran bellesa, amb una melodia gronxada que s’alterna amb fragments contrapuntístics més complexes; la segueix un solo de soprano –escrit posteriorment, en homenatge explícit a la seva mare–, un altre de baríton que s’entrelliga amb una fuga coral i acaba recuperant material de l’inici per donar un sentit de tancament. Hi trobem moments contrastats, de llum i de foscor, més triomfants quan fa referència a la resurrecció, més inquietants quan planteja el dubte, i plens d’energia i esperança quan respon amb fe.
L’estrena de la versió definitiva va ser tot un èxit i aquest particular Rèquiem –que també podria haver-se titulat «Un Rèquiem humà», segons el mateix Brahms– va convertir-se en un motor de reconeixement internacional pel compositor. Així, tot i rebre algunes crítiques pel fet de ser una creació més humanista que cristiana, ens ha arribat a dia d’avui com un pilar del cànon concertístic; una obra que fa referència al llegat dels seus predecessors amb un estil propi i un llenguatge inconfusible. Amb cor, solistes i l’orquestració més gran que havia escrit mai, es tracta d’un punt d’inflexió en la seva carrera que l’encaminaria cap a una etapa més madura.
En el present programa, el mestre Savall proposa acompanyar aquesta obra imprescindible amb la sovint denominada «petit Rèquiem»; una cantata delicada i profundament reflexiva que Brahms va començar a escriure el mateix 1868 sobre versos de Hölderlin, d’un poema homònim publicat dins la novel·la inacabada Hiperió o l’eremita a Grècia. Schicksalslied (El cant del destí) contraposa la joia celestial dels déus i el patiment de la condició humana; la pau i serenitat de l’Olimp i la inquietud d’allò mundà i efímer. L’atmosfera flotant, càlida, agradable de l’inici –un Adagio plaent que ens parla d’un descans etern– es veu estroncada per un Allegro combatent, turmentat, fins i tot violent que ens arrela a una terrenal mortalitat; aquest descens descontrolat acaba, tanmateix, en un terreny conciliador, un postludi que, de manera semblant al primer moviment –però en tonalitat de do major–, torna a mostrar-nos aquesta «llum» que ens «acarona lleument».
La solemnitat d’aquesta obra de gran bellesa ens convida a l’escolta pacient i a la introspecció; l’obstinació de les timbales i la tensió d’algunes frases semblen voler dilatar el temps: un temps, però, que és inexorable i que seguirà avançant sense concessions mentre els humans seguim sent humans.
Dins d’aquest esperit de recerca de la veritat sonora, s’hi suma avui el projecte YOCPA (Young Orchestra and Choir Professional Academy), liderat pel mestre Jordi Savall. Aquesta iniciativa neix per transmetre el seu llegat a les noves generacions mitjançant un model d’acadèmia singular: la formació es basa en la convivència entre un 50% de músics de la màxima confiança del mestre, que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria, i un 50% de joves talents seleccionats per l’acadèmia. En abordar Un Rèquiem alemany sota aquest prisma d’aprenentatge compartit i interpretació amb criteris històrics, Savall i la seva acadèmia busquen recuperar els colors i les textures originals de l’època de Brahms, retornant a l’obra una transparència i una humanitat que connecten directament amb l’espiritualitat laica que el compositor va imaginar.
Compartir